La extrema derecha y el nacionalismo periférico

Javier Vizcaino en su resumen diario de la Prensa de derecha extrema en el diario Público de hoy 18-06-2011 constata los siguientes "argumentos" de los voceros del "Bunker":
"Con vocación de guía del ocio, La Razón anuncia en primera un disco y una película. Ilustrado con la imagen de una lideresa lacrimante, el LP se titula “Más Aguirre que nunca”. Perfecto complemento para el film promocionado: “19-J, asalto final: del Parlament al Congreso”. Media docena de críticos listillos nos hacen su reseña. Miren lo que dice, por ejemplo, Alfonso Ussía: “Indigno e indignante. Fuera caretas de indignados. Lo del 15 de mayo se ha convertido en un descarado y programado -además de violento-, plan de la izquierda radical, de okupas y antisistema”. Eso, sobre el reparto. Del director habla José Antonio Vera: “Los perroflautas consideran a Rubalcaba un colega más porque deja ‘okupar’ la calle y les anima en la lucha antisistema”.

El argumento está en las páginas de La Gaceta: “Cinco grandes manifestaciones de sediciosos bloquearán totalmente el domingo Madrid”. Más detalles, en ABC: “La policía teme una marcha de 50.000 indignados sobre Madrid”. José María Carrascal afina la sinopsis: “La democracia representativa está en estado de sitio, por dejación de la autoridad competente”.

Tal vez piensen que es, sin más, una de mamporros. Qué va. Según el filosofador de Libertad Digital, Agapito Maestre, hay un mensaje muy profundo, casi de pozo séptico: “Esa violencia es una prueba más de que es posible la redención por la sangre. Esa vieja idea pagana, que la civilización cristiana no ha logrado vencer, se ha enseñoreado por todo el siglo veinte, y amenaza con arruinar el actual”.

Dragó, con los buenos

Está claro quiénes son los buenos y quiénes los malos, pero si tienen dudas, vean a quién jaleará desde la butaca el columnero de El Mundo Fernando Sánchez-Dragó: “Cerré filas con De Gaulle frente a los galopines del mayo francés y las habría cerrado con los legitimistas borbónicos en 1789 y con los mencheviques, los zaristas y los rusos blancos en 1917 si en tales fechas hubiese estado en edad de merecer”.

Como propina, la crítica del episodio anterior, también en el Pedro Jota Post, a cargo de Federico Jiménez Losantos: “Cataluña es el paraíso del okupa, la Ítaca del antisistema, la meca del burka, el modelo de una permisividad delictuosa abocada a la apoteosis delictiva. ¿Cómo extrañarnos de que la tribu okupa, convertida en guerrilla urbana, ataque parlamentos, agreda diputados y acogote a las fuerzas del orden?” Promete, ¿no?"
Por su parte el ínclito Carod-Rovira perpetra el siguiente artículo en la edición de ayer de Nacio Digital:
Indignació espanyolaUns centenars, milers d’espanyols, s’han indignat, sembla. Això està bé, suposo. Sent espanyols, motius per indignar-se no és pas que els en faltin. Si jo fos espanyol, cosa que no és el cas, també estaria indignat. El que passa és que, posats a fer, m’hi hauria posat una mica abans, sis segles abans, posem per cas. L’època dels reis dits “catòlics”, per posar un exemple, no fóra un mal començament. Aquella època de pràctiques sexuals innovadores, “tanto monta, monta tanto”, o sigui, ara l’un, ara l’altre, donava per a molt, per a tenir molt motius d’indignació. Però, no. Es veu que no devia ser prou...

Ara, els indignats espanyols, han ocupat places d’Espanya i, en un gest d’internacionalisme inusitat, també dels Països Catalans. Han plantat aquí les seves tendes, han pintat les seves pancartes majoritàriament en castellà i s’han expressat públicament en aquest idioma, això sí “para que nos entendamos todos”, “para no hacer divisiones entre nosotros” i “para no dejar entrar el nacionalismo en la acampada”. Lògicament, el que ells entenen per nacionalisme, és a dir, el català. El seu, l’espanyol, el “normal”, aquest no cal fer cap debat perquè hi entri, perquè ja hi és dins, perfectament instal·lat, des del començament.

Ja toca prou els pebrots que algú ocupi el centre simbòlic del país, com perquè, a més, haguem de suportar amb normalitat insults com els que hem pogut veure i llegir aquests dies per part dels anomenats “indignats”. Han fet servir els jardins públics com a urinari, han pintat el monument al President Macià i han donat una imatge del país marginal, xavacana i basta. Potser es tractava d’això, ben mirat... Aquesta és la Catalunya que volem?

L’atac i l’insult als diputats n’ha estat la cirereta del pastís. Qui coi s’han cregut que són aquesta gent? Quina legitimació democràtica tenen? Tinc, pels membres del Parlament, el respecte que em mereix el fet que és el poble de Catalunya qui els ha votat, més enllà de la meva simpatia ideològica i personal cap a alguns d’ells. Però on aquesta gent ha arribat ja passa de tacar d’oli.

Quina credibilitat té la indignació d’una gent, la meitat dels quals està contra el dret d’autodeterminació? Com s’ha d’entendre que Falange Espanyola s’hagi adherit formalment a les concentracions? És cert, com s’apunta en alguns àmbits, que entre els indignats, des del principi, al costat de molta gent jove i de bona fe, hi ha alguns infiltrats que són agents del CNI i que tenen com a objectiu donar internacionalment la imatge negativa al món que s’està donant de Catalunya? Com s’han d’entendre les mostres de rebuig a les banderes catalanes, estelades i a l’ús del català, (a Ca-ta-lu-nya!) que s’han produït al centre neuràlgic de la capital catalana? Quin cony d’indignació és aquesta?

Tenen, els espanyols, tot el dret del món a indignar-se. Però si volen fer-ho, com a espanyols, el millor és que no s’equivoquin en el mapa i es manifestin, s’indignin, es pixin, pintin, escridassin i insultin, allà on els correspon: al seu país. Al capdavall, tampoc no és tan lluny i està ben comunicat. Aquest internacionalisme progre, que va d’apàtrida, d’anacional, de cosmopolita, quan s’expressa en el marc d’una nació no normalitzada políticament, no fa res més que el joc al nacionalisme dominant: l’espanyol, “por supuesto”. Prou, doncs, de complicitats ingènues i de fer el babau amb aquesta indignació de pacotilla."

Vengo sosteniendo que los nacionalistas aunque se autodenominen de izquierda son una mala copia de la extrema derecha pura y dura. He aquí el ejemplo: Sánchez Dragó y Carod Rovira unidos en el destino de lo auniversal y en la crítica reaccionaria al Movimiento 15-M